Cerca
  • El Pincha Uvas

Lluny però aprop

El 1997 me'n vaig anar de casa.

Tenia 19 anys. Bàsicament, era un nen.

Tenia molts projectes per a mi.


No volia ser apreciat per ser "fill d'algú".

Volia veure si seria capaç de ser estimat per tal i com era jo.

Volia veure si seria capaç de construir el meu camí.

Volia entendre qui era.


Eren anys en què no hi havia vols de baix cost, ni Whatsapp, ni internet. Els telèfons mòbils acabaven d'aparèixer.

Calia tenia valor per anar a l'estranger, tan lluny i tan jove en aquells temps.


Pot semblar fàcil de fer.

Però, en realitat, no era fàcil de viure.


Quan mirava endavant, tot semblava senzill.

Durant els primers anys vaig estar immers en una gran aventura.

Nova llengua, gent i costums.

Era lliure de fer i decidir el que volia.

Tot era nou.

El temps passava ràpidament.


Però si mirava enrere, tot era més difícil.

Havia deixat enrere les meves arrels, la meva família, els meus amics.

Havia decidit deixar enrere la història que havia tingut fins aquell moment.


Els anys passaven.

Les meves experiències a Itàlia augmentaven.

La meva vida quotidiana a Catalunya es feia cada cop més llunyana.


La vida, de mica en mica, semblava indicar que m'havia de quedar a Itàlia.

Catalunya era sempre "Casa". Aquest sentiment sempre era present.

Però el dia a dia era a Milà.


Han passat 25 anys.

Han passat vint-i-cinc llargs i intensos anys.

Catalunya segueix sent "Casa". Aquest sentiment no ha canviat mai .

I el dia a dia segueix sent a Milà.


Durant molts anys vaig viure una dicotomia de pensament.

"Si torno a Catalunya renuncio a Itàlia, i si em quedo a Itàlia renuncio a Catalunya?".


Vaig haver de treballar molt en mi mateix.

Havia d'entendre que no renunciaria a res. I que, al contrari, podia guanyar coses.

Sembla fàcil de dir.

És molt difícil de viure.

Vaig tenir que plorar molt per entendre-ho.

Però quan ho vaig fer, vaig entendre moltes coses.


Vaig entendre que a Catalunya tenia (tinc) una gran riquesa.

Que gaudiria desde lluny.

I que gaudiria de formes diferents de les que havia imaginat.


Vaig comprendre que la vida ha de ser viscuda positivament.

Em vaig adonar que no cal centrar-se en allò que un no té, sinó en allò que sí que té.

Em vaig adonar que hi ha experiències enriquidores, encara que no es visquin diàriament.


"Tens un amic a qui veus molt poc, però saps que per tu és com si fos present a cada moment?"

Catalunya per mi és així. I també ho és tot el que en forma part.


M'he acostumat a veure els meus éssers estimats un cop l'any.

I a fer servir whatsapp amb freqüència, perquè tots ens poguem sentim més a prop.


Em vaig adonar que si es té el cor ple, es pot viure "lluny però aprop".

Han passat molts anys des d'aquell moment.

Desde llavors tot ha canviat. TOT.


Hem d'aprofitar al màxim totes les oportunitats boniques que ens brinda la vida.

També he entès això.


I així és com volia gaudir aquests darrers dies.

El meu nebot, el meu cunyat i la meva germana han vingut a casa nostra.

Han vist els nostres llocs.

El meu nebot (de gairebé 9 anys) deia “Mamma Mia” en italià i en Jordi jugava en català.

L'Anna i en Teudis van parlar durant molt de temps en català.

I jo vaig cuinar per tots (i bé!).


En aquest post no hi ha fotos (a la meva germana i família no els agrada ser “públics”).

En aquest post no hi ha històries del què vam fer.

El que vull transmetre és una altra cosa.


Cal ser feliç pedalant pel riu Adda, dormint en una autocaravana, llegint en un bateig o siguent abraçat per uns avis que t'estimen molt.


Hem d'apreciar tot allò que se'ns dóna.

Hem d'aprendre que la vida s'ha de viure i gaudir.

No cal esperar les vacances, ni el cap de setmana.

Hem de gaudir d'una copa de vi, del cafè de la màquina amb un company o d'un missatge que rebem.


Si apreciem la senzillesa també estimarem els grans gestos.

Germana, gràcies per venir.

Ha estat molt, molt bonic per a tots nosaltres.


Lluny però aprop.





15 visualizzazioni

EL
PINCHA UVAS