Què és el que mou el món?
Què és el que fa que les coses bones passin?
Què és el que ho pot fer tot més bonic?
Certament sé “el que NO és”.
No és sentir-se "guai" si t'has comprat el telèfon de moda.
No és presumir per portar roba de marca.
No és viure per la teva carrera i oblidar-te que t'esperen a casa.
No és viure esperant (o pretenent) que passi alguna cosa bona.
El món està canviant molt.
Durant el primer confinament per Covid vam pensar que s'iniciava un procés de canvi que ens faria millorar.
Estàvem plens de bones intencions.
Estàvem plens dels “tot anirà bé” o “en sortirem millors”.
Després de dos anys em sembla que no hem aconseguit res.
Simplement hem retrocedit. Molt enrere. Segles enrere.
Em sembla que el món s'està fent massa egoista.
Es tracta de “jo, jo i jo” i de concentrar-se en una pantalla plena de vídeos idiotes de 30 segons.
Jo mateix tinc dificultats per concentrar-me degut a això.
Em canso si vull llegir 20 pàgines seguides d'un llibre.
Em costa veure una pel·lícula sencera sense mirar el whatsapp.
Ens hem de desintoxicar de debò.
I buscar el que realment importa.
Per això estic sorprès, fascinat, admirat pel què està passant.
I aquí hi ha la història d'avui.
Jo tenia la idea de tornar a fer una marató després de la que vaig córrer a l'octubre a Venècia.
Vaig començar a entrenar amb en Fabrizio. Un paio espectacular!
Es van unir Nico, Loris i el bon jan de l'Amedeo, un entrenador d'atletisme retirat, que ens va voler ajudar entrenant-nos amb la mateixa atenció que quan entrenava professionals.
Tot va començar a partir daquí.
La trobada amb el Nicolò, amb qui ens portem molt bé malgrat la nostra diferència d'edat.
La preparació de la Marató de Milà.
Un viatge a peu de Bolonya a Florència dormint en una tenda de campanya.
Un munt de projectes.
I una campanya de recaptació de fons per ajudar els pacients de càncer que necessiten atenció domiciliària.
Malauradament, amb en Nico compartim una història relacionada amb el càncer.
La germana de Nicolò s'està recuperant d'un tumor a la tíbia.
Jo vaig perdre els meus pares a causa dels tumors quan tenia 21 i 23 anys.
Sempre m'ha sorprès l'espontaneïtat amb què tot ha sorgit. Dues persones que es coneixen de manera casual, que tenen passions en comú, que es troben fent coses juntes i que volen conèixer-se.
S'expliquen coses i s'ascolten.
És a partir de la bellesa d'estar junts que pren forma aquesta idea que portava temps al cap d'en Nico.
Fa unes tres setmanes vam crear una campanya de recaptació de fons a favor de Lega Italiana Lotta Tumori, a través de la plataforma Rete del Dono.
Fins ara ja hem recaptat més de 2.200 euros.
Moltes persones ja se'n poden beneficiar en la seva vida quotidiana.
Estan passant coses meravelloses: reunions, iniciatives, projectes.
Aquesta campanya es reobrirà després de la Marató de Milà amb els altres projectes que tenim al cap amb molts amics: Duomo Stelvio, Gran Fons delle Tre Valli Varesine o la boja aventura amb bici que estem organitzant per a l'agost.
I a tu, què et demano en aquest post?
Si vols anar a l'enllaç de baix i fer la teva donació.
Aquells que necessitin assistència a casa, o transport a l'hospital per fer quimioteràpia t'estaran molt agraïts.
