Hola,
tinc 15 anys i faig d'àrbitre.
M'agrada jugar al futbol. Però m'agrada més ser àrbitre.
Tinc molta passió.
Igual com tots els meus companys de la mateixa edat que juguen als seus equips.
Els meus pares m'animen i em diuen que ho faci el millor que pugui.
Els pares dels meus companys els diuen el mateix.
Ahir vaig arbitrar un partit de campionat.
Estava una mica espantat. És el primer any que puc arbitrar partits de lliga.
A les graderies hi havia molts pares. El meu pare sempre s'aparta. No vol sentir el que em diuen. Li fa molt de mal.
Des del camp vaig sentir algú que cridava "àrbitre ... ets un mongol", "desperta", "ets un idiota!".
Em va fer mal.
Sóc company de classe de dos nois que jugaven aquell partit.
Qui sap si un dels pares que cridaven va ser un dels que em porta en cotxe quan surto amb el seu fill, i em pregunta "com estàs? com va l'escola?".
Qui sap si és el mateix pare que ens diu "comporteu-vos bé!".
Em venen ganes de dir-li: "Jo ho intentaré. I tu?".
Hola,
tinc 15 anys i faig d'àrbitre.
Jugar a futbol m'agrada. Però m'agrada més ser àrbitre.
L'altre dia em van acompanyar la meva mare i la meva germana.
Em tocava arbitrar lluny de casa. El camp estava ple de fang, plovia i feia fred.
He intentat fer-ho el millor que he pogut. He fallat moltes coses.
Però he vist que els meus companys de la mateixa edat també n'han fallat moltes.
Des del primer minut hi havia pares de 50 anys cridant coses absurdes.
Per què aquests mateixos pares no els criden aquestes barbaritats als seus fills quan fallen?
Creuen que fer-ho és equivocat o que és poc educatiu?
I llavors, per què ho fan amb mi que tinc la mateixa edat, passió i dret a fallar que els seus fills?
En un moment donat vaig mirar cap a fora.
Vaig veure la meva germana que em defensava contra molts adults.
Vaig posar-me nerviós. Em va fer molt de mal.
Hola,
tinc 16 anys i faig d'àrbitre.
Sóc la germana de l'àrbitre d'abans.
He viscut una experiència molt desagradable.
M'he passat tot el partit escoltant com un munt d'adults cridaven contra el meu germà.
M'he sentit molt impotent per mi, pel meu germà i per la meva mare.
He agafat coratge i he demanat als adults que s'aturessin. De veritat, s'estaven passant.
Hi ha hagut algú que m'ha dit "calla, gilipo..es".
Creus que m'ho mereixia?
Estic trista. Molt trista.
Hola,
tinc 16 anys i jugo a futbol. Sóc un personatge inventat.
No entenc per què la Federació envia àrbitres que no són capaços. No importa l'edat que vinguin. Tots els que vénen no en saben.
Però estic desorientat.
Miro la banqueta i sento adults que criden coses absurdes.
Miro les grades i sento adults que criden les coses absurdes.
L'entrenador ens va donar unes normes al principi de l'any, entre elles "si us treuran targete grogues o vermelles per protestes, jo també us sancionaré ".
Però tot el que veig fer als adults al meu voltant no és el que em diuen a casa o als vestidors.
Bé, què he de fer?
I si penséssim en com jugar millor i deixéssim de banda totes les altres coses?
Hola,
soc un pare i m'agrada seguir els meus dos fills jugar a futbol.
Fa dos dies que estic malament.
Penso en aquells àrbitres quinze anys i penso "els hem massacrats. Nosaltres adults els hem massacrats".
No ho entenc. No puc justificar res.
Però què està passant?
Truco alguns amics per parlar-ne.
No puc pensar que sigui una cosa normal.
Necessito consol.
He de fer alguna cosa.
Hola,
soc un pare. Em dic Teudis.
M'avergonyeixo.
M'estimo i m'estimaré els joves. Tots.
Jo animo els joves. Tots.
L'àrbitre no és capaç? Ha fallat coses. I què?
El meu fill ha estat expulsat. Ha fallat coses. I què?
Tots els altres nois han fallat gols, parades, accions, posicions. I què?
Un equip ha guanyat. Un ha perdut. El món no s'acaba.
Res, res, res justifica que adults com nosaltres insultin nois (o qui sigui!!) només perquè el fi ho justifica tot.
M'avergonyeixo.
Teudis. T'animaré sempre tu i sempre seré aquí. Encara que fallis.
Àrbitre. També t'animaré a tu. Encara que fallis.
Però mai justificaré adults que "es tiren" contra nanos per un error en un camp de futbol. Algunes vegades hauríem de fern-nos-ho mirar.
Nois, espero de tot cor que us convertiu en adults millors dels que som nosaltres.
Espero de debò que pugueu construir un món millor del que us deixem.
Jo seré un vostre fan!
