Ironman-Històries de gent

Les curses es poden observar des de molts punts de vista.

El de l’atleta. O el del que passa al seu voltant.

És així també a la vida: depèn d’on mires tot canvia.

Canvia el món que veus.

L’Eros, en Fez i en Giò em van veure per primera vegada en la transició entre l’aigua i la bici. Havien vingut expressament de Milà, llevant-se a les cinc del matí.

"Què hi feu aquí??"

"No podíem faltaaaaaaaar! Vaaaaaaaaaaaaaaa!".

Qui sap des de quan organitzaven la sorpresa.

Al segon avituallament de bici em vaig abocar litres d’aigua al damunt.

Feia una calor boja.

Entre els voluntaris hi havia molts nois de secundària, suats i tan cansats com nosaltres.

Vaig agafar una ampolla i, rient, els vaig esquitxar amb una mica d’aigua per refrescar-los.

Ells van fer el mateix amb mi.

Quan vaig reprendre la marxa, tots van cridar per animar-me.

En la cursa estava destrossat. Vaig caminar molt.

En un dels avituallaments hi havia una noia que llegia els dorsals i anomenava cada atleta pel seu nom.

"Vinga Teudis, ets un crac. No afluixis!".

Hi vaig passar quatre vegades.

Cada vegada saludava tothom.

Deuria haver dit el nom de milers de persones.

Ella no ho sap, però aquell petit gest ens va donar una força increïble.

Vora un arbre hi havia un home estranger, d’uns cinquanta anys, molt fibrat. Tot sol. Va estar allà durant hores.

Repetia frases com: "Good job man", "You’re almost there", "You’ll become an Ironman today".

Qui sap què el movia a animar tothom, sense parar.

Potser l’amor pels altres.

La primera vegada que el vaig veure feia sol.

L’última era negra nit.

I ell encara hi era.

Als avituallaments bevia aigua o cola.

Abans de reprendre, agafava un got d’aigua, aixecava el braç i somrient cridava: "Ciiiiiiin!".

Els voluntaris reien, brindàvem amb aigua, quedaven sorpresos.

Cada vegada els donava les gràcies.

Van ser un espectacle.

"Fills meus, us heu avorrit avui?"

"Papa, ha estat brutal! No hem tingut temps de res, sempre animant. Saps que en Jordi cridava en tots els idiomes per encoratjar tothom?".

Divendres vaig fer el check-in.

Em vaig posar en una cua "a l’atzar".

Al costat n’hi havia una altra, gestionada per un voluntari alt. Tenia els cabells arrissats.

Tan bon punt registrava els atletes, els donava la mà amb força i els abraçava amb un somriure enorme. Amb tothom, sense excepcions!

Quina força. No només feia una tasca: era una acollida humana, autèntica.

La seva abraçada deia sense paraules: "Jo t’entenc, sé què has passat per ser aquí, sé què sents, sé que estàs a punt de concloure un camí increïble. Gaudeix-ne!".

Cap al km 30 vaig creuar un noi italià, jove, destrossat.

El seguien en bici dos amics i el pare. Estava al límit.

"Penses plegar?".

"Potser."

"Tu ni de conya! Ni se t’acudeixi. Pensa en què hem fet per arribar fins aquí. Pensa en el poc que falta. Corre a poc a poc, camina si cal, no és cap deshonor. L’important és acabar. Si plegues, et foto una puntada al cul (somrient)."

Va reprendre a córrer. No va parar més.

El pare es va aturar, em va mirar amb dolçor i em va dir:

"Gràcies, de debò".

Els meus fills es van emocionar.

Per mi, per en Maurizio, i també per atletes que ni tan sols coneixien.

En Giò, en Fez i l’Eros van animar qualsevol que dugués un dorsal.

La vida és bonica quan et dones als altres.

No calen grans gestos.

Sovint, la diferència la fan els detalls.

Tot preciós.