Gràcies

JO

M'encanta aquesta ciutat.

Però tinc poc més de 17 anys i necessito aire.

He de respirar. Estic trist. No veig la llum. No veig el camí.

No entenc mai si m'estimen perquè sóc "el fill de..." o perquè "sóc jo".

Que bonica la Claudia. Que bonica aquesta relació. Que bonica aquesta sorpresa inesperada.

I si no ha passat per casualitat?

I si "respirar" fos anar-me'n a viure a Itàlia?

I si mentre faig el meu darrer any d'institut intento organitzar-ho tot per mudar-me?

Ho intento. Els hi pregunto al papa i a la mama.

Si anés malament, sempre podria tornar, no?

ELLA

Vaig tenir una infància dura.

Des del moment en què el vaig conèixer vaig saber que “era ell”:

Vaig entendre que dedicaria la meva vida al meu marit i als meus futurs fills.

Ho vaig deixar tot per seguir-lo.

I ara que sóc adulta, em trobo sola.

El meu marit em va deixar.

Els meus fills viuen lluny.

No ha anat tot plegat com jo volia.

No ha estat fàcil. No ha estat gens fàcil.

I ara en Teudis vol anar a viure a 1000 km de distància.

Què li he de respondre?

ELL

Jo vivia per a la feina.

I llavors, quan se suposava que faria el "gran salt", l'oportunitat es va esfumar.

Em van traslladar al "costat de la frontera, lluny de tot".

Em vaig trobar en un lloc on no volia ser.

En cert moment de la meva vida em vaig adonar que havia de canviar alguna cosa.

Amb profund dolor vaig deixar la meva dona, tot i que sabia que ella no volia.

Vaig haver de gestionar una crisi econòmica que mai no havia viscut.

Vaig haver de criar un adolescent, i guiar una filla que ja vivia fora de casa.

No va ser fàcil. No va ser gens fàcil.

I ara en Teudis vol anar a viure a 1000 km de distància.

Què li he de respondre?

ELLA I ELL

En Teudis està enamorat.

Mentre treballava a l'estiu va conèixer la Claudia, una noia italiana.

Sembla que se'n vol anara a viure a Milà.

És un lloc llunyà.

Com l'ajudarem?

Què hi farà?

No parla l'idioma no parla. No té casa.

Coneix algú, però és correcte que prengui una decisió tan dràstica per un amor d'estiu?

Ens ha demanat que el deixem marxar.

Què hem de fer?

Què li responem?

----------------

Mai no sabré per què els meus pares em van permetre fer aquesta bogeria.

No puc ni imaginar quant van patir, esperant que tot em sortís bé.

Estic aquí, 27 anys més tard.

Estic aquí amb unes quantes arrugues a la cara i unes quantes cicatrius al cor.

Estic aquí, viu, sa, somrient i amb el cap al seu lloc.

Això és el que sóc avui.

I això és exactamente el que era el 1997. Me'n vaig adonar anys després.

Ara protegim desproporcionadament els nens.

Els hi evitem els sacrificis.

Reemplacem la seva suor. Fem les seves pujades perquè no es cansin.

Estem obsessionats amb l´esperit de protecció.

Els meus pares van triar un camí diferent.

És una paradoxa, però per protegir-me em van deixar marxar.

Mai no sabré per què ho van fer.

Potser van veure en mi coses bones que jo no veia.

Els meus pares em van fer veure una manera diferent de fer les coses.

Els meus pares em van acompanyar.

Van deixar-me créixer.

Només ara comprenc quin acte de generositat va ser deixar-me marxar.

Gràcies mama.

Gràcies papa.

Jo vull educar així els meus fills.