Estem bé?

Deixo en Jordi al seu entrenament.

Jo també entrenaré. Tornaré a l’hora que ell acabi el seu.

Pujo a la bici. He d’anar al punt de trobada, on m’espera el meu amic Eros.

Hi ha cua. Els cotxes estan aturats.

Avanço per l’esquerra, amb prudència, mantenint-me al meu carril.

Un cotxe arriba en sentit contrari i es desplaça expressament per passar molt a prop meu, tot i que jo estic dins del meu carril.

Em toca el clàxon amb força. M’espanto. No m’ho esperava.

Té la finestra abaixada. M’insulta.

Un cotxe n’avança un altre.

Arriben en sentit contrari. Qui avança envaeix el nostre carril.

Si fa un cop de volant, ens envestirà de ple.

Cridem per queixar-nos.

El conductor imprudent no demana perdó, ans al contrari.

Ens mira, aixeca el braç i ens envia a la mer...

Estem travessant un poble de província.

Estem al mig del carril perquè anem a la velocitat màxima permesa dins d’un nucli urbà.

En teoria, ningú no ens podria avançar sense poder ser multat.

Un cotxe ho fa. Accelera molt fort i envaeix el carril contrari tot i la línia contínua. Aixeca el braç per enviar-nos a la mer...

S’atura uns 200 metres més endavant. Hi ha una cua llarguíssima. El semàfor és vermell.

Li dic: "Què hi has guanyat enviant-nos a la mer... ara que estàs a la cua?".

Ens torna a enviar a la mer...

Som a prop de l’estadi de la capital de província.

Som al nostre carril, com sempre. No anem de pressa.

Un cotxe ens talla completament el pas per girar a l’esquerra.

Hem de frenar fort. Ens hauria atropellat.

Ens queixem. No li importa.

Un altre conductor abaixa la finestra, ens mira i mou el cap en senyal de comprensió.

Tornem.

Som en una carretera que, per una banda, és pintada de vermell. És un carril bici. L’altra banda és per a vehicles.

Estem pedalant amb força, per la zona vermella.

Un cotxe és darrere, molt a prop.

Li demanem que passi pel seu costat. No ho fa.

Reduïm la velocitat, ens apartem, tot i que tenim "la raó".

Ens avança mentre gesticula, queixant-se.

Tots aquests exemples van passar només ahir al vespre, durant una sortida curta d’uns 50 km.

Aquells que ens insulten, que ens fan jugar la pell i que ens avancen a menys d’1,5 m, saben que som persones com ells?

Saben que som marits, germans, amics, fills, pares i companys?

Saben que no som bitlles, que la vida no és un videojoc?

Saben que si arriben dos minuts més tard allà on hagin d’anar, el món no s’enfonsarà?

I sobretot, saben que, en lloc de viure sempre enfadats, és més bonic somriure, cantar, emocionar-se, estimar, alegrar-se, commoure’s, sorprendre’s, "trobar-se"?

Estem bé, tots plegats?

Estem creant un món de persones asèptiques i amargades.

Deixem de mirar-nos la punta dels peus.

Aixequem el cap, mirem l’horitzó, l’aigua que flueix, el senyor que pesca, la noia que corre, els avis que passegen, l’herba que es mou.

Sorprenem-nos amb una carretera verda, especial.

No ho dic per sentimentalisme.

Aixequem la mirada.

Descobrirem un món més bonic.

Nosaltres continuarem caminant, pedalant, corrent, nedant.

Nosaltres continuarem emocionant-nos per les coses boniques.

Nosaltres somriurem.

Malgrat tot.