El paradís

"Teudis, tens uns dies lliures. On vols anar?"

"Al paradís".

El post "Altrimetria" començava així.

Què és el paradís?

No tinc absolutament cap resposta.

Hem crescut pensant que el paradís és una cosa que es trobarà si un es porta bé a la vida.

Hem crescut amb la contraposició entre infern i paradís, entre bé i mal, entre el just i l’erroni.

Jo no sé si existeix sant Pere amb la mà plena de claus i Llucifer amb la cua llarga i el foc al voltant.

Jo no sé si existeix realment algú que decideixi qui ha d’anar on.

Només sé que voldria poder tornar a veure els meus pares, els meus avis, l’àvia Marisa, l’avi Angelino i alguns amics que he perdut pel camí.

I també sé que desitjo trobar el paradís aquí, en el món actual.

Per què esperar fins que no hi hagi res més a fer?

Estimo sentir riure els meus fills, veure els seus partits i rebre una trucada seva quan cal un consell.

Estimo fer voluntariat amb ells.

Estimo pedalar, córrer, esforçar-me. És absurd, però adoro aquells moments en què em maleeixo pensant que no me’n sortiré, per dir-me després: "quan es repeteix?".

Estimo que en Paolo em truqui per dir "només volia saludar-te", o que la Stefi m’escrigui "dinem junts avui?".

Estimo que les Melt m’enviïn un record amb una carta escrita a 6 mans. Han passat molts anys, però m’ha quedat al cor.

Estimo dormir a l'auto caravana quan fa calor. Però també quan plou a bots i barrals.

He plorat d’emoció menjant una bagna cauda cuinada per un cuiner de vint anys.

He plorat pujant el Gavia des de Ponte di Legno. El paisatge era massa bonic per no emocionar-se.

Sóc feliç de prendre un cobert de més quan m’adono que un company se l’ha oblidat.

Adoro anar a dormir tard per després queixar-me cada matí de no haver anat a dormir abans.

M’agrada pensar en les coses boniques per fer en el futur.

Tinc al cap quines aventures esportives vull fer abans de finals del 2026. Les planifico amb antelació. Gaudeixo fent-ho. Potser després no es compleixin. No passa res. Mentrestant m’omplo de coses que em fan sentir bé.

Imagino projectes professionals per desenvolupar a curt i mitjà termini.

No vull sobreviure. Viure per inèrcia no m’agrada.

Algú em va dir que el món és ple de joves vells perquè són els que sempre miren el passat.

Però també és ple de vells joves. Són els que, fins i tot amb noranta anys, sempre miren el futur.

Començo a sentir-me vell. Les arrugues avancen. Està bé així.

Ja he viscut més del que viuré. Està bé així.

Però vull mirar endavant.

Per què esperar a trobar el paradís només després de morts?

Que cadascú li doni la forma que vulgui, ja des d’ara.

Que cadascú faci de la seva vida la millor que hagi existit mai, gaudint de cada petit i (aparentment) detall insignificant.

Després passarà el que hagi de passar.

Mentrestant, potser, no haurem perdut el somriure de la parella o l’abraçada d’un ésser estimat.

El nostre cor s’ha de regar d’emocions.

No les ajornem.

No les amaguem.

Visca el paradís.

Allà dalt. I també aquí.