El follower (cat)

No es tracta de qui.

Es tracta de què.

Es tracta de com.

Un dia necessitava algú que m’ajudés a fer una cosa.

Hi ha qui diu que conec molta gent. No sé si és veritat o no.

En aquell cas, coneixia algú que em va presentar algú que em va ajudar a fer alguna cosa.

Això es repeteix sovint. Sempre.

Penso que jo també, de tant en tant, sóc aquell algú que ajuda algú a fer alguna cosa.

De tota manera, fa uns deu anys ens vam conèixer.

Aquell algú tenia una empresa. Treballava per compte propi.

Era massa petit per fer créixer el negoci i contractar algú altre.

Però ja era massa gran per haver de fer-ho tot sol.

Estava en un llimb.

Es movia. No es rendia.

Després va arribar la Covid. Pam!

Les comandes es van aturar. Els clients, estaven congelats. Les perspectives, inexistents.

I l’Estat, l’agència tributària, trucava sempre a la porta. Aquella mai es congela.

Maleïts siguin, aquests diners. Jo els odio.

Ha passat el temps, no sense ferides, i el meu amic va trobar una altra feina, on ja no era amo d’ell mateix. Algú més era amo del seu temps, de les seves decisions. Tot havia canviat.

Maleïda Covid. Maleïts diners.

“Com va?”.

Sempre responia amb bones paraules.

Però tampoc aquella experiència no va anar bé.

Mentrestant, també a casa passaven coses, no sempre a dalt de la llista de desitjos d’algú que vol un camí tranquil i feliç.

Parlàvem. I era meravellosa la seva presència, les històries sobre els fills, l’amor per la seva dona.

Meravellosa la seva atenció.

Meravellós el seu somriure. Sempre. Passés el que passés.

Com aquell cop, que jo no ho estava passant bé, en una feina, i em va sonar el telèfon: “Ei, pots sortir a dinar? Estem amb tu d’aquí 45 minuts”.

Per sorpresa, en un lloc a més de 100 km de casa seva, ell i un altre amic van venir només per dir-me: “Nosaltres estem amb tu, amic nostre”.

Dissabte anava amb l’autocaravana. Sóc inconfusible.

Hi porto un cartell gegant amb el nom “El Pinchauvas”.

No pot ser l’autocaravana de cap altra persona al món.

Era d’hora. Em sona el telèfon.

“Ei, era jo qui t’ha tocat el clàxon. Saps què? Veure’t m’ha alegrat el dia. Sincerament, ha estat el millor que em podia passar”.

“I on vas?”.

“A treballar. Els caps de setmana també treballo per un càtering. Faig de cambrer”.

Li vaig preguntar com és que feia de cambrer, a la seva edat.

Sóc un imbècil. Li vaig demanar perdó. Si tingués els diners de Messi, no caldria fer-ho.

“No t’ho creuràs. Però jo sóc un teu follower. T’ho dic sincerament. Et segueixo i et seguiré”. M’ho diu des de fa molts anys.

No és veritat, amic meu.

Des de dissabte, penso molt en tu.

De fet, no he deixat de pensar-hi ni un segon.

Sóc jo qui sóc el teu seguidor.

Ets un exemple que la vida es pot afrontar. Que no cal fer morros o estar enfadat amb el món per sortir de qualsevol situació.

Ets l’exemple que sempre es pot tornar a començar.

Ets l’exemple, silenciós, de com es pot ser un home de veritat en aquest món tan complex.

No es tracta de qui.

Es tracta de què.

Es tracta de com.

Et miro, i et segueixo.

Sí, sóc jo qui sóc el teu seguidor.

Et segueixo i et seguiré.