He d'escriure alguna cosa.
Ha passat una setmana.
Catorze persones mortes.
I un nen que gràcies a Déu sembla que sortirà endavant.
Però lamentablement amb tota la família a la llista dels catorze.
"Però ens adonem realment de per què va passar el desastre?"
El sistema de frenada d'emergència havia estat manipulat.
"I per què?"
Perquè estava defectuós i no volien suspendre el servei.
I de nou, "Per què?"
Perquè així no perdre diners i intentar salvar un pressupost que ja estava en crisi per culpa de la Covid.
Però senyors ... "En quina classe de món vivim?"
Catorze persones han desaparegut.
I amb elles se'n va un tros de vida de tots els seus éssers estimats, coneguts, amics, col·legues.
I, òbviament, també es trencaran les vides dels investigats. I amb ells les vides de tots els seus familiars.
Catorze persones. I podrien haver estat moltes més.
Sense les restriccions sanitàries hi hauria hagut molta més gent a la cabina.
Els diners.
Maleïts siguin.
Calen. I tant que si.
Tant de bo jo en tingués més per viure més tranquil.
És clar.
Però fa anys que sé quines són les meves prioritats.
El que és realment important per a mi.
No vull trivialitzar. No vull ser moralista. No vull dir els tòpics habituals.
Però tots els diners del món no valen el que volien fer en aquest telefèric.
Però tots els diners del món no valen, per exemple, els ingressos de les tabaqueres, que renten les seves consciències posant imatges i eslògans en els seus paquets tot i saber la quantitat de gent que mor de càncer per culpa seva.
I he de incloure als meus pares, que ens van deixar sols massa aviat a la meva germana i a mi. Vint-i-tres anys, jo. Vint-i-set ella.
Els meus pares havien de seguir veient el món.
Havien de veure'ns adults a mi a la meva germana.
I havien de veure créixer el meu nebot i els meus fills.
Els diners es necessiten.
Però si per aconseguir-ne més cal treballar dia i nit sense gaudir dels meus "raigs de sol", prefereixo viure a pa i aigua.
Els diners es necessiten.
Però no si s'ha d'arriscar la vida d'altres per aconseguir-ho.
Ni tan sols si cal s'ha d'arriscar la nostra.
Els diners no valen si per aconseguir-ne més, per avaricia, has de perdre les coses bones de la vida.
Ho vam descobrir durant el lockdown.
Ningú va trobar a faltar tenir un Ferrari.
Tothom trobava a faltar rebre una abraçada dels seus éssers estimats.
Tots volíem fer una copa de vi amb els nostres amics.
No em malinterpretis.
És clar que no em refereixo a els diners que necessitem per viure. O pagar les factures.
Estic parlant d'una altra cosa.
Parlo de "ho vull tot".
Parlo de que "tot val".
Parlo que "la fi justifica els mitjans".
No.
No, no és així.
No.
No val tot.
O si.
Val la pena si per aconseguir el meu objectiu no he de fer mal expressament als altres.
Val la pena si és per buscar el que realment ens interessa. Si és per buscar la bellesa.
I si.
Recordem que tard o d'hora el camí de tots acabarà.
No som eterns.
Tots ens emportarem per sempre records, aventures i sensacions.
I, sobretot, cadascú ransmetrà els seus valors als que ens envolten.
La nostra vida, el món, es basa en valors.
