El temps passa.
La vida segueix endavant.
Les idees evolucionen.
El cap crea, pensa, raona, planifica, viu.
El cos corre, exagera, descansa, camina, neda.
L'edat augmenta.
Les passions també augmenten. A hores d'ara són moltes.
La pandèmia ens ensenya moltes coses. Per bé o per mal. I ens fa pensar.
No estic mai aturat. El meu sofà quasi ni em coneix.
I li dic a el "Sr. Jo mateix" que encara faig massa poques coses.
M'agradaria tenir temps per fer-ne més.
Quan "fas", comets errors. Però vius.
Quan "no fas", t'enganyes a tu mateix pensant que "fas". Però et vas morint lentament.
Jo vull estar entre els que "fan". Vull estar entre els que viuen.
Hem de moure'ns. Cada un al seu lloc, a la seva zona.
Les ulleres són un signe de vida. Són un signe de fatiga.
Els que treballen solen ser persone de veritat.
I qui és de veritat, normalment, val la pena.
Aquests dies diverses persones m'han preguntat "ja no escrius?".
És cert. He baixat el ritme.
El bloc va néixer per escriure sobre fusta. I sobre el que estava aprenent mentre creava coses amb ella.
Ara la inspiració m'ha allunyat una mica d'aquesta passió, que reprendré.
Vaig pensar que escriure al blog tenia menys sentit.
El desig d'escriure, que encara tinc , semblava desconnectat del seu origen.
Per la pregunta "però ja no escrius?" m'ha fet pensar molt.
M'han dit:
"Els teus articles m'ajudaven a pensar en algunes coses".
"La lectura em va treia del dia a dia gràcies a una lectura molt agradable"
"Sovint, els teus missatges m'omplien d'energia".
"Els teus escrits em commovien".
Bàsicament, si ho penso bé, el blog mai ha parlat de fusta. Parlava de vida.
La meva. I la de tots.
"Paolo, sempre m'ho has dit. Fins i tot quan jo no ho entenia".
A la meva vida hi ha fills, feina, amics, bici, cursa, fusta, lectura, escrits, autocaravana, senderisme, cuina i moltes altres coses.
Llavors, per què tancar-me? Per què estancar-me?
I per què no escriure també sobre aquestes passions si m'adono que estic escrivint sobre la vida i no sobre un particular? No hi ha vida només a la fusteria!
Hi ha vida a cada moment del dia i de la nit. A cada passió i en cada moment.
Aquí hi ha la meva vida. I en el meu articles també hi ha la teva. La nostra.
La realitat ens diu, ens ensenya, ens xiscla que hem de gaudir del que tenim.
I que si ens quedem quiets, res pot canviar.
Vols que et passi alguna cosa bona?
Mou-te perquè pugui passar!
I si et ve de gust, escriu-ho.
El temps passa.
La vida passa.
L'edat augmenta.
Però ens mereixem veure el got mig ple.
El veus mig buit?
Queda't amb els que t'eduquen a veure'l d'una altra manera.
El camí és llarg i té pujada? Camina amb els que et donen la mà i t'empenten un troçet.
No tens la culotte per pedalar? No t'aturis davant les dificultats. Pedala en xandall. Amb ell també pots arribar lluny!
Ens ho mereixem.
Tots nosaltres.
No s'exclou ningú.
"Ja no escrius?"
Espero no parar.
