Altimetries

He estat uns dies de vacances amb l’autocaravana.

Les opcions eren moltes. Podia anar on volgués.

L’autocaravana t’ofereix tota la llibertat que desitges.

Quan tanques la porta tens la sensació de ser sempre al mateix lloc. Quan l’obres, hi pots trobar el mar, una ciutat, un aparcament anònim, una albada inoblidable o tot allò que somies.

Em vaig preguntar: “què vols veure quan obris la porta?”.

Em vaig respondre: “el paradís”.

Així que vaig omplir l’autocaravana de roba i menjar. Vaig carregar la bicicleta de carretera al llit individual, lligant-la amb un invent meu per mantenir-la segura, i vaig fixar el meu destí: el Trentino.

Van ser cinc dies meravellosos.

Vaig pedalar pel Sella, el Pordoi, el San Pellegrino, el Falzarego, el Valparola i el Gardena.

Vaig pedalar per la Val di Fassa, la Val Badia, la Val Gardena i no sé quines altres.

Vaig menjar canederli i una pizza espectacular servida per cambrers que no entenia quan parlaven entre ells.

Vaig passar fred a la nit. Preciós.

Vaig mirar les estrelles a la foscor.

I no, el que més em va colpir no va ser només això. O millor dit, també ho va ser.

Però vaig pensar molt en una altra cosa.

No em pregunteu per què, però pedalant vaig pensar en les altimetries.

Altimetria molt alta.

Als ports, tots els ciclistes em saludaven, els cotxes no tocaven mai el clàxon, esperaven, i esperaven encara si calia. Quan podien, passaven.

A les valls, la gent era educada, no atabalava les cambreres i cambrers. Els pobles famosos eren plens de gent però, tot i això, tothom era tranquil.

Quan vaig veure algú en cotxe que no ho era, tenia matrícula d’una gran ciutat de la plana.

Les altimetries baixen.

Tornant a casa, vaig fer la volta al llac de Garda amb bicicleta.

Un parell de cotxes em van “passar fregant” i en recordo un que continuava intentant avançar el cotxe de davant tot i que tots estaven en cua. La matrícula era d’una província molt propera a la meva.

Ningú esperava darrera els ciclistes. Tenien pressa. Ja estaven estressats.

Altimetria de plana padana.

He pedalat molt per la província de Pavia, Milà, Lodi o Bèrgam.

Cada vegada rebo insults, gestos obscens, distàncies de seguretat inexistents i moltes altres coses.

Fa poc, un cotxe em va avançar a gran velocitat. Vaig perdre l’equilibri. La carretera era prou ampla per passar a distància segura. L’altre carril era buit. Poc després hi havia un semàfor vermell. Vaig trobar el cotxe aturat, esperant.

“Toc, toc. Perdona, et puc demanar un favor? La propera vegada pots no passar tan a prop? He estat a punt de caure.”

L’única resposta va ser: “No, ves a la merda”. I va marxar.

Per què?

Altimetria zero.

Després es va al mar on l'altimetria és inexistent.

I llegim sobre gent que munta les tendes a primera fila sense cap respecte per qui és darrere i no podrà ni veure l’aigua.

O sobre qui posa para-sols en llocs protegits, o qui arriba amb la música a tot volum amb altaveus “d’estadi” en llocs plens d’altres persones.

Jo sempre sóc la mateixa persona. Pedalo igual. Em comporto igual. Vaig a un costat de la carretera i respecto sempre el codi.

Per què a més de 2000 metres em respecten d’una manera i a la plana d’una altra?

Per què la gent a la muntanya és d’una manera i a la plana o al mar és diferent?

Què ens fa ser tan diferents?

L’estrès? L’ansietat de rendiment? La pressa? El selfie per Instagram?

Què?

Ho sé, estic generalitzant. No som tots així, i no som tots iguals.

Ho sé.

Però per què el món està canviant així?

Jo, en qualsevol cas, estic millor als cims. O al mig del no-res.

Deu ser que m’estic fent gran. No ho sé.

Però és així.

Deixeu-me allà dalt.