Hem fet un llarguíssim viatge amb autocaravana.

Hem descobert zones meravelloses.

No sé donar un context precís en aquest moment.

Però recordo molt bé el comentari d'en Teudis.

Érem a Sarajevo. Ell és un noi atent, sensible, profund.

Parlava amb mi i amb els seus germans:

«Heu pensat mai que d’aquí a 150 anys totes les persones que avui poblen el món ja no hi seran? Tots, dic tots, seran diferents dels que hi ha ara.»

Tenia raó. La persona més vella de la història va arribar als 122 anys a França.

He pensat molt en la pregunta de Teudis.

És cert: d’aquí a 150 anys el món serà completament nou.

La seva pregunta és poderosa. Continua ressonant dins meu.

Qualsevol que avui visqui al món, d’aquí a 150 anys ja no hi serà.

Com em fa sentir això?

Si els tinc, d’aquí a 150 anys els meus nets seran al món?

I els seus fills?

I jo, què voldria deixar-los?

A la feina, sovint penso en què fer avui perquè, amb el temps, pugui passar una altra cosa.

En el voluntariat intento tenir present què passa per poder fer que passi alguna cosa encara millor.

En les aventures esportives programo els entrenaments i estudio els materials perquè tot vagi bé.

El meu cap és ple de raonaments.

Què puc fer avui que serveixi per als qui vindran després de mi?

A la vida, què és realment important per a mi?

Què serà important per a qui viurà d’aquí a 150 anys?

Què puc fer per ells?

No m’interessen els diners, encara que voldria viure més tranquil, sense haver de comptar cada cèntim.

No m’interessen els luxes. No m’han interessat mai.

No m’interessa la carrera. He vist molts exemples de qui ha viscut només per això i després se n’ha penedit quan, al llit de malaltia o de vellesa, s’ha adonat que al seu costat no hi havia ni diners ni caps empresarials, sinó parelles, fills, germanes, germans o pares.

M’encanta quan estenem un llençol a la foscor, parlem sota una nit estelada i, de sobte, després d’una frase bonica, en Teudis somriu i ens salta al damunt cridant: «Sóc un poeta!».

M’encanta quan ell i en Jordi juguen a futbol en un aparcament perdut dels Balcans.

M’encanta quan viatgem i discutim per qui seu al davant.

M’encanta quan els meus rajos de sol tenen la sensibilitat d’ajudar una mare amb dos fills en dificultat en un autobús.

M’encanta la senzillesa d’asseure’m a escoltar l’orgue del passeig marítim de Zadar.

M’agradaria poder transmetre allò que estimo a les persones que estimo.

I seria bonic que ells també poguessin transmetre allò que estimen a les persones que trobaran o estimaran.

Potser així, d’aquí a 150 anys, algú no lluitarà per coses fútils.

Potser així, d’aquí a 150 anys, algú estimarà la flaire dels arbres, i no només la del vil diner o de la carrera.

Quan ja no hi sigui, sé que trobaré a faltar els colors, els sons, les olors, les abraçades, els afectes i les experiències de vida.

D’aquí a 150 anys, els meus besnets no recordaran si tenia una casa gran o petita.

Però, no seria meravellós si, a través de la història, els relats i l’educació, poguessin estimar de seguida allò que a nosaltres trobarem a faltar quan ja no hi siguem?

Jo, no sé com, però ho intentaré.

Gràcies, Teudis.

Tenir-te a prop és una grandíssima sort per a mi.