Vaig començar a pedalar fa uns quants anys.
Per a alguns semblo un fanàtic.
Se'm veu a l'alba o al capvespre.
Se'm veu al mar o a 2700 metres d'altura.
Se'm veu sol o amb amics.
Se'm veu en alguna cursa, o fent viatges amb les alforges enganxades al quadre.
Se'm veu embenat, perquè he caigut.
O se'm veu somrient, perquè he gaudit.
En realitat, no sóc un fanàtic. No em sento així.
Hi ha gent que pedala de veritat. Hi ha gent que viu per pedalar.
Hi ha persones, aficionats, que fan el triple dels quilòmetres que faig jo.
Jo pedalo. Però també faig altres mil coses.
Busco la bellesa. Ara, per exemple, estic escrivint a la vora d'un llac, mentre gaudeixo d'un paisatge meravellós.
El que no sé fer és estar quiet.
Si estic quiet, m'avorreixo.
Si estic quiet, penso en què fer quan em posi en marxa.
Si estic quiet, el meu cap segueix en moviment.
Ho veig com una virtut.
Però de tant en tant pot ser una condemna.
Els projectes neixen contínuament. Les idees no paren de sorgir.
Sembla una cosa bona. Però de tant en tant voldria poder dir "stop, atureu-vos un segon".
Ahir a la nit vaig intentar estar quiet. Gairebé m'hi vaig obligar.
I tot i així, vaig crear una "teudissada" que vull fer (potser) el 2026. Ja he investigat algunes coses, he escrit a amics i he contactat gent externa per demanar informació.
També vaig pensar en com valorar aquesta "Teudissada" com un projecte solidari del nostre grup Oltre la Curva.
I saps què és el que més em sorprèn del meu cervell?
Que sovint sembla que busca assolir la bellesa a través de superar un gran esforç.
No t'agrada tant córrer? Aleshores programa unes maratons.
No ets un nedador expert? Aleshores mira mil vídeos sobre tècnica i proposa't creuar nedant l'estret de Messina (és un dels projectes en marxa).
No ets un gran escalador en bici? A la muntanya et sents realment fluix? Aleshores tria una pujada i fes-la 10 vegades de nit. O bé organitza un llarg viatge pels Pirineus.
O, la setmana que hauries de descansar, en lloc d'anar al mar i avorrir-te en una "tumbona", organitza 4 dies de pedaleig a la Valtellina.
Del 13 al 16 d'agost vaig estar a la Valtellina amb l'Eros.
Vam aparcar l'autocaravana a Bormio.
No, no ens vam limitar a passejar.
Volíem fer alguna cosa èpica.
No va caldre dir-ho.
Tots dos ho sabíem.
Dimarts, doble Gavia, 87 km x 2730 metres.
Dimecres, doble Stelvio, 100 km x 3100 metres.
Dijous, Llacs de Cancano, 48 km x 1100 metres.
Divendres, doble Mortirolo, 106 km x 2650 metres.
La vida no està feta per gaudir de les coses regalades.
Cal suar, compartir, esforçar-se, buscar nous desafiaments, elevar el llistó.
Cal assaborir les coses bones amb els amics.
L'Eros i jo vam fer de tot.
Ens va passar de tot.
Però ho vam aconseguir tot.
Van ser dies èpics.
Els vols comparar amb 4 dies quiet en una "tumbona" en una platja atapeïda?
Jo voldria. Però no puc.
La pujada guanya. L'esforç també.
El que es veu al cim no té preu.
El que es viu per assolir-la és impagable.
コメント