The ring (l'anell) era una pel·lícula que feia molta por.
La vaig veure fa anys. Recordo la tensió que provocava.
En resum, una d'aquelles pel·lícules que no t'alegren la nit.
Però no. No parlaré de cinema. Ni de por.
Parlaré totalment del contrari.
Escriuré sobre l'atenció, l'amor i la senzillesa.
Recordes com eres als 14 anys?
Jo tinc un record de mi mateix. Però no sé si és real.
Recordo un noi amb pes fluctuant.
En aquells anys em vaig trencar el lligament encreuat anterior per primera vegada. Estàvem de setmana blanca amb l'escola. Mai no havia esquiat ni sabia frenar. Però tot i així em vaig posar a “ou” per baixar ràpid. Al telecadira hi havien les companyes de classe i volia presumir. Ho vaig fer molt bé. Estic segur que em van veure. Vaig caure com un idiota i em vaig trencar el genoll. Estic segur que les noies em van veure bé. Igual que tota la gent que estava a les pistes.
En aquesta època els meus pares es van separar. El que vaig viure em va servir per ser el que sóc ara.
Jugava molt a futbol. Va ser el primer any que em van trucar per a la selecció territorial. Em vaig alegrar molt.
Aquell any vaig començar l'institut i vaig conèixer l'Emma, la Maria Rosa, la Lourdes i els Joseps. Han passat trenta anys i continuen sent els meus amics.
Durant aquell temps vaig intentar deixar-me els cabells llargs. Semblava un africà. Em quedaven fatal.
Quan tenia 14 anys vaig començar a mirar-me les noies. Però ningú em “notava”. Vaig decidir que era millor centrar-se en el futbol. En això era més bo.
Jo era un paio sociable. Sempre ho vaig ser. Tenia el cor bo, però estava tot de cap per avall. Quin període tan difícil! De tant en tant em sentia com un que es comportava malament amb la gent. Tot i que no crec que ningú em recordi així. Tots em recorden com un bon paio.
Em sentia massa gran per ser petit. I massa petit per ser gran. Va ser dur. Em sentia inadequat a tot arreu.
Començava a sortir el primer bigoti, els grans a la cara, el canvi de veu, les cames de futbolista i les ganes de sortir de festa.
Aquest va ser l'any que el jutge em va preguntar amb qui volia quedar-me. Recordo el seu despatx com si fos ara. El record és inesborrable.
Aquells anys, i tots els posteriors, els vaig passar buscant el meu lloc en aquest món. Ara tinc 44 anys. I segueixo buscant aquest lloc.
I per què t'estic explicant tot això?
Perquè hi ha un un noi de 14 anys que m'ha robat el cor. Sí, aquest cor meu que mai no troba el seu lloc en aquest món.
No és cert que tots els adolescents pensin només en el telèfon o que siguin superficials.
Conec un noi de 14 anys que està encantat d'explicar què viu.
Conec un noi de 14 anys que abraça i es deixa abraçar.
Conec un noi de 14 anys que juga amb nens petits durant hores el dia de l'aniversari del seu germà.
Conec un noi de 14 anys somrient, senzill i lliure. Es vesteix com li dóna la gana, no es conforma amb les modes i no es deixa trepitjar per ningú. I així hauríem de ser tots.
Conec un noi de 14 anys que no s'avergonyeix d'emportar-se el seu germà petit quan surt amb els amics o de sortir amb els amics de la germana gran.
Conec un un noi de 14 anys que sap el que és “bo” i el que és “dolent”.
Conec un noi de 14 anys amb qui aniria a ballar. Ha de ser un paio divertidíssim.
Conec un noi de 14 anys que va amb la cosina a la fira d'artesania ia la tornada li passa això:
"Papi, m'he comprat uns anells."
"Genial Teudis. Jo també en portava quan anava a l'institut. Saps que encara me'ls posaria?".
"Ho sé papi. Ho sé."
Entra a casa. I surt immediatament.
"Mira. He comprat aquest anell per a tu. Ho sento. El volia d'un color fosc perquè crec que et pot agradar més, però no l'he trobat. Te l'he comprat gran perquè te'l puguis posar al dit gros. Crec que et pot agradar portar-lo allà".
Ho va encertar tot. I em va commoure.
Atenció. Simplicitat. Cor.
Conec un noi de 14 anys que és així.
Es diu Teudis. I no sóc jo.
Visca els joves!
