Cerca
  • El Pincha Uvas

Poké Casolà

Els meus tres raigs de sol em coneixen.

Mentre preparem el sopar pregunto:

"Nois, ens fem una foto una foto?. He pensat un article per al bloc".

I l'Anna, rient, comença a descriure exactament el que jo volia escriure.

És clar que ara hauré de canviar el text.


Durant el sopar, l'Anna aixeca el cap i mira la taula, sense dir ni insinuar res.

Jo dic: "Nois, podeu passar el salmó a l'Anna, si us plau?".

"Papa, com sabies que volia salmó?"

"Perquè et conec".

Però hauria d'haver contestat: "Ho sabia igual que tu sabies l'article que volia escriure al bloc".



Amb els nois ens coneixem bé.

No necessitem dir gaires coses per entendre'ns.


Avui m'he aixecat d'hora, encara que fos diumenge.

En Teudis tenia partit de futbol.

Mentre esmorzava he pensat al que hauria volgut escriure.

No he pogut escriure el que l'Anna tenia al cap.

El seu comentari m'ha fet millorar.


No parlaré de cuina, del pastís que vam fer ahir o de com ens vam inventar el poké casolà.

Parlaré del “TEMPS”.


Recordo perfectament el pare d'un company de futbol.

Vam jugar junts des dels 12 fins als 16 anys.

El seu pare sempre venia a veure als partits amb el diari.

Quan s'asseia a les grades, començava a llegir-lo. El tancava quan l'arbitre xiulava el final.

El pare del meu company era allà.

Però no hi era realment.

Estava dins del diari.


Recordo un viatge a Pian dei Resinelli (muntanya a prop de Como) amb els meus tres raigs de sol.

Va ser la nostra primera sortida amb l'autocaravana on fins i tot vam bloquejar la carretera per culpa d'un arbre que sobresortia.

Al final de la caminada vam arribar a un meravellós mirador on vam decidir dinar.

Una parella va arribar i s'hi va quedar, potser, uns 40 minuts.

Va treure el telèfon i el va omplir de selfies: mirada sexy, cabells arreglats, boca sensual i coses així.

"Quin lloc tan bonic, amor, m'hi portaràs una altre cop?".

Nosaltres vam dir: "per què vol venir aquí una altra vegada? No ha gaudit del lloc”.

Ella era allà.

Però no hi era.

Era a les xarxes socials.


Tinc algú al cap. És una persona que vol fer carrera.

Es enmig d'aquell moment de la vida en què la realització personal s'imposa a les altres coses.

Va contractar una mainadera que està amb els seus fills vuit hores al dia.

Cases. Vacances. Cotxes. Telèfons. Ho tenen tot.

Aquesta persona hi és.

Però no hi és.

La que educa els seus nens és la mainadera.

A la persona en el fons ja li va bé. Està massa ocupada amb la seva carrera.


El temps.

El temps passa inexorablement. No hi ha cap alternativa.

No podem aturar-lo. Però sovint podem triar com fer-lo servir. I amb qui.


M'estimo els meus fills. Els que em coneixen ho saben.

Intento donar-los tota la qualitat possible quan podem tenir "temps".


Temps.

De qualitat.

Perqué la quantitat no sempre és una opció. Ho sé.


No és casualitat que en Teudis rigui al camp quan m'escolta a la tribuna fent un acudit que ha escoltat mil vegades.

Jo no estava llegint el diari. El mirava a ell. I animava l'equip.

No és casualitat que l'Anna sàpiga el que escriuré o que jo sàpiga que vol salmó per sopar.

No és casualitat que en Jordi vulgui ajudar-me amb la compra i recordi les coses que falten a casa. És petit, però atent a les necessitats de tothom.



Temps.

Qualitat. No només quantitat.

Amb els nens. Amb la parella. Amb els amics. Amb els col·legues. Amb nosaltres mateixos.


Per això va ser tan bonic veure els fills fer el pastís pel dinar d'avui a casa d'uns amics.

O per això va ser tan agradable fer la llista junts, anar a comprar i després cuinar el Poké que vam menjar dissabte a la nit.


Aquest món basat en els diners ens fa desviar les nostres prioritats.

Aquest món accelerat ens vol fer oblidar el valor de les relacions.


Jo trobo a faltar un altre tipus de món.

Jo vull cuinar Poké.




16 visualizzazioni

EL
PINCHA UVAS